El ballet al món durant el segle xx es va veure subjecte a transformacions expressives, com a resposta a la inquietud dels creadors dansístics per mantenir vigent un gènere amb més de dos segles d'antiguitat i que començava a semblar aliè a les necessitats artístiques que un vertiginós segle xx exigia. [...] Es va buscar, llavors, que l'art pogués manifestar fins els sentiments més profunds de melancolia, dolor i desesperança que havien originat els conflictes bèl·lics; així com la seva contrapart, l'art com a distractor, com un escapament de la depressió, una oportunitat d'oblidar i sanar. [...]
El ballet vist com aquella lluita contra la gravetat, que procura mantenir els cossos eteris, lleugers, flotants, ja no concorda amb la desil·lusió provocada per l'esfondrament del progrés, en el qual es tenia tanta confiança. Però no per això la dansa clàssica va desaparèixer, perquè comptava amb un suport tècnic, científic i artístic que ja havia sobreviscut dos segles. En realitat, va procurar mantenir-se a l'avantguarda, principalment a partir dels Ballets Russos de Diaghilev; però la seva contrapart moderna, si bé no la va enfosquir, va competir per l'afecte de creadors, executants i espectadors.
Cap d'aquests dos gèneres dansístics va aconseguir vèncer l'altre, sinó que van aconseguir tolerar-se i fins i tot gradualment comprendre's, fins que van aparèixer artistes que van reconèixer el millor de cadascun.
Traducció i adaptació fetes a partir del text de Clara Inés DE LA ROSA. «¿La danza clásica contemporánea, un estilo coreográfico del siglo xxi?». Escena: Revista de las Artes, vol. 77, núm. 1 (2016), p. 63-89
[Imatge: Ballarines de ballet clàssic amb tutús blancs en escena, una en primer pla i un cos de ball al darrere.]
Representació d'El llac dels cignes a Afundación el 2018.
FONT: Atlántico [en línia]. <www.atlantico.net>.