Pregunta 3c

3. Comenteu aquests fragments del conte «La societat consumida», d’Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders. Tingueu en compte, especialment, els aspectes següents (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre):
   a) El títol i el tema del conte, en relació amb la visió de la societat que vol donar l’autor.
   b) El personatge de l’oncle Oleguer: què obté i per què.

c) Les característiques de la narrativa de Calders que podem observar en el text.

[5 punts: 3 punts pel contingut i 2 punts per la capacitat d’argumentació i d’anàlisi, l’ordenació de les idees i la coherència del discurs]
La societat consumida Vam saber que ens havíem de posar l’anella al nas pels volts de l’envestida inicial de la primavera. El rumor corria de feia temps, però amb discrepàncies: els uns deien que seria obligatori i els altres que seria facultatiu, amb avantatges de desgravació fiscal per als obedients. Al final, va resultar un entremig, ja que els legisladors ho deixaven a criteri dels ciutadans, tot advertint-los lleialment que als qui no es posessin l’anella els seria difícil d’obtenir el passaport, no cobrarien punts i les vacances d’estiu i de Setmana Santa els serien fixades com a recuperables. El to del Butlletí era sec, sense aviciadures, per bé que amb un estimable toc humanitari, ja que deia (ben clar) que les delegacions d’hisenda cobrarien el cost estricte de l’anella i no pas la feina de col·locar-la, de manera que la perforació del nas i l’anestèsia sortirien de franc. En la pràctica, va resultar que per tenir dret a l’esterilització prèvia calia adquirir una pòlissa a benefici dels orfes de la marina.
L’oncle Oleguer, que era una mostela i sempre anava al davant o empenyia per ésser dels primers, va tenir l’anella quan tot just començava a parlar-se’n. Era accionista d’una fàbrica d’embalatges que obtingué el contracte per a enviar les anelles a tot el país, i es va espavilar per quedar-se un dels models que havien enviat del centre per tal de calcular la forma i la cubicació de les caixes. Era una anella-pilot d’acer inoxidable, amb una sentència llatina que, a cuitacorrents, es podria traduir així: «Segons el vent, les veles». L’oncle Oleguer ens va explicar que hi hauria liberalitat en qüestió de tria de materials, o sigui que els benestants i les dones —dit amb aquesta barreja i a ull nu— podrien optar (a més del material bàsic) entre la plata, l’or i el platí, sempre, naturalment, a condició de pagar la diferència. Això, per un insondable misteri, va agradar.
[…]
Resumint, el dia vint-i-set d’abril va sortir la disposició formal i tres setmanes després s’iniciaren les cues a les comissaries i a les delegacions corresponents. I aparegué pels carrers la figura familiar dels ciutadans amb l’anella al nas, pulcres, generalment ben vestits, amb un nivell de vida expressat per la bona qualitat de la roba i la noblesa metàl·lica del petit cèrcol encastat en plena cara, gairebé sempre d’aliatges fins. Algunes senyores, fascinades per un anunci que es prodigà a les revistes de modes, s’arriscaren a exhibir un model d’anella amb diamants, de molt vestir i de preu elevat. Els posaven unes multes considerables, però no tant com les que aplicaven als elements progressistes que, a manera de protesta, duien unes anelles de plàstic antireglamen tàries, subversives, inspirades en l’art pobre.
[…]
Tot això són divagacions i el que cal és tornar a les anelles. L’oncle Oleguer no s’estava de dir que anàvem bé, que només calia sortir al carrer i mirar per adonar-se que ens incorporàvem amb molta personalitat a la civilització occidental d’última hora. Però si se l’observava amb atenció, no se’l veia convençut. Tenia un rosec, li sortia a flor de pell l’esperit emprenedor contrariat i for-mulava sordes protestes perquè ja es coneixien dades sobre el volum de negoci que representava el contracte de fabricació de les anelles. Uns guanys fabulosos! I era absurd que aquesta prebenda hagués anat a parar lluny de les zones industrials costeres, per a improvisar un nucli manufac-turer en indrets sense tradició ni tècnics ni mà d’obra especialitzada. Es començaven a sentir les conseqüències: les anelles sortien amb rebaves, hi havia sèries senceres que ajustaven malament i, a més, arribaven amb retard als centres de distribució i col·locació, originant recàrrecs injustos aplicats als ciutadans que no duien l’anella perquè no l’havien trobada a temps i no pas perquè no tinguessin ganes de complir.
Per tant, la indignació de l’oncle Oleguer era lícita. Així anaven les coses, per culpa del favo-ritisme i del frenesí burocràtic, i el meu parent no era home que cedís ni es deixés atropellar, per mica que pogués comptar amb la palanca de vies autoritzades. Començà a bellugar-se, va anar a veure a l’un i a l’altre (institucions i persones), fins que aconseguí el que semblava impossible: que nosaltres mateixos ens fabriquéssim les anelles. I que consti que l’oncle Oleguer no es va deixar dur per cap interès personal —no tenia cap connexió amb la metal·lúrgia—, sinó pel seu amor als orígens. Cal dir que va trobar eco i solidaritat, ja que aquestes coses no s’aconsegueixen mai sense que tothom ajudi poc o molt. És el que deia l’oncle: —A mi no m’hi anava ni m’hi venia res, perquè la meva participació en els embalatges em rendeix igual tant si es fan les peces aquí com a fora. Però no m’agrada que ens trepitgin.
I amb un estremiment que li feia tremolar l’anella, afegia: —Amb nosaltres no s’hi pot jugar.