Però així que escombres i esteranyinadors començaren a regnar-hi, en aquella capella, s'hauria dit que la muntanya s'esfondrava. Els sants tremolaven en llurs altars, les rates fugien esparverades de tots cantons, queien trossos de motllures corcades, es migpartien cames i braços de cera... I enmig de l'enrenou i de les espesses nuvolades de pols ofegadora, es veia a la Mila moure's i bracejar ardidament, resseguint-ho tot i no perdonant racó ni forat. La febre de la neteja l'havia presa tan follament, que sentia una excitació voluptuosa, entregant-se de ple a n'aquell gran tragí revolucionari.
I vet aquí que una tarda que s'estava enfilada en un relleix d'altar, per damunt de l'ara, rautant la cera que tenia entre dit i dit un angeló que feia de candelar, reparant de cop que minvava la claror, entrevirà el cap i vegé un home aturat en la llinda de la capella.
De pressa i una mica confosa baixà de l'altar, procurant que no se li vegessin gaire les cames. Estava roja i agitadota; els ulls, nets i cristal·lins, li relluïen sota les pestanyes blanques de pols, i el mocador vermell que s'havia lligat al cap per a amagar-se el cabell li donava un aire de borde-gassot entremaliat.
L'home es quedà mirant-se-la, com sorprès.
Era un pagès de mig temps, mal girbat, amb un gec pansit de vellut blau i unes calces de pana groga estripades i cenyides al cos per una cordilla d'espart. Anava espitregat i descalç, i de la barretina posada sense gira, amb la pontorra enrere, entre clatell i orella, n'eixia un bordó ossós de color d'oli i una margera de celles que amagaven una enclotada, en qual fons s'hi removien inquietament, com dos insectes enmig de brossa, dos ullots petits, petits, de no se sabia quin color.
—Bones tardes —li digué la Mila.
Però l'home, suspès i mirant-la fixament de les fondàries de sota les celles, no li tornà contesta.
La Mila sentí que s'enrojolava més enfront la mirada desconeguda, i somrigué compromesa. Aleshores l'home, com revenint-se, desvià les ninetes amagades i es posà a riure també.
—Hu, hu, hu...! Bones tardes...
Tenia la veu ronca i reia d'una manera estrafeta, aclucant els ulls i enrutllant el llavi de dalt cap endins. Al fer-ho, ensenyava les dents i geniva superiors, i la Mila reparà de seguida que les dents eren blanques i lluents com botonets de pedra, i les genives rogenques, d'un color semblant al de xocolata.
[...]
La Mila vegé aleshores el front més estrany que hagués vist en sa vida: un front que no pareixia de persona. Llargarut a tall de pera, tenia el frontal i parietals rebaixats com per virtut d'una violenta estreta circular, i el sobrecell tan reeixit, que de pols a pols li feia com una cornisa volada: el bordó aquell ossós que sortia de la barretina.