Pregunta 3c

La contraposició dels punts de vista dels dos personatges, tant pel que fa a la visió del matrimoni com a la concepció de la vida en general.

[5 punts: 3 punts pel contingut i 2 punts per la capacitat d’argumentació i d’anàlisi, l’ordenació de les idees i la coherència del discurs]
Cugat: Digues que soc un anormal, un maniàtic, un ximple… Oleguer: No, ja t’ho he dit: ets simplement un intel·lectual.
Cugat (sarcàstic): Sí, soc un intel·lectual! Un home que pretén viure alhora dintre i fora de la societat, que es passa la vida fent-se preguntes a les quals prova inútilment de respondre, que s’alimenta d’idees i menysprea els fets. Una criatura absurda i indigesta que té l’audàcia de ser tímid i modest enmig de la petulància i l’aplom dels homes d’acció. És això, oi?
Oleguer: Bé, força objectiu. Partim, doncs, de la teva definició. Tu ets un escèptic universal i jo, que visc en la realitat i de realitats, que crec en el que veuen els meus ulls, palpen les meves mans i em mostra el meu seny, tinc el deure d’aclarir-te la teva pròpia situació i provar de… Cugat: Gràcies, moltes gràcies! No t’esforcis en un treball inútil… (Exaltat.) A veure, tu, l’home de les solucions i les realitats, l’home de la raó infal·lible i del sentit pràctic, digues, què hauries fet en el meu cas? Explica’t, si et plau, explica’t!
Oleguer: Jo? Què hauria fet en el teu cas? En primer lloc et diré que em costa molt d’imaginar-m’ho.
Cugat: No defugis la qüestió!
Oleguer: No, no la defujo… Per començar: la meva dona hauria callat, no m’hauria fet una confessió semblant.
Cugat: Per què ho suposes?
Oleguer: Que per què ho suposo? Han passat deu anys, les meves ocupacions m’abasseguen… i a ella l’abasseguen els fills. Arriba un moment que el matrimoni és una simple juxtaposició… Això no obstant, admetem la hipòtesi que la meva dona un bon dia em ve amb una contalla d’aquest gènere. Què faig, jo? Com reacciono? No faig absolutament res, no reacciono. L’escolto i immediatament oblido el que m’ha dit. Passa el temps i tot se’n va en fum d’imaginacions. Mentrestant la cosa no m’ha fet perdre ni un minut de son, no m’ha distret ni així, m’entens?, ni així de la meva feina. Total: zero!
Cugat: Sona a fals això, és bo per dir.
Oleguer: I per fer, Cugat, i per fer! Encara no em coneixes prou. Admès el supòsit, jo raono d’aquesta manera: el meu amic és incapaç de fer-me una bretolada, i, si ho fos, tinc raons per creure que la meva dona no gosaria seguir-lo gaire lluny. Sé els punts que calça!
Cugat: Digues-ho tot: i estimes la teva dona d’una manera molt relativa.
Oleguer: Com te sembli… Però estimo absolutament la meva reputació i l’escàndol m’esgar rifa… (Ara, de cop, li sonen les darreres paraules de Cugat.) ¿És que l’Eulàlia t’ha fet certes confidències?