Pregunta 2d

L’elegia per un món perdut.

[5 punts: 3 punts pel contingut i 2 punts per la capacitat d’argumentació i d’anàlisi, l’ordenació de les idees i la coherència del discurs]
Tereseta-que-baixava-les-escales IV «Fixa’t com baixava les escales, que senyora! Pas de dama, lent, compassat i lleuger alhora, d’un ritme igual i segur, d’una escola i d’un estil que s’han perdut. Sí, la Teresa és molt vella, ja ho saps, té els meus anys. Que si ho puc recordar? Vàrem jugar tantes vegades juntes, en aquesta placeta, a cuit, a marro-titiu, al soldat plantat, a saltar i parar.1 I ara això és ben lluny. Aleshores el poble se’ns apareixia com si fos més gran, immens, d’un color més ric, amb un altre caràcter. Les nostres corregudes sempre descobrien un nou racó amagat. Cada tarda esperàvem al sorral l’amorrada2 de les barques i, de tant en tant, el retorn d’algun veler de les remotes mars d’Amèrica o de la Xina. El meu pare també va ser pilot i anà fins a Rússia, a través d’aigües gelades, vorejant niells de glaç. Arribava després vestit amb pells, igual que un os, i a l’església escandalitzava amb el seu luxe. Tot va passar.
Algun dia, al capvespre, ens enfonsàvem pels canyars dels rials,3 amb l’esgarrifança d’una aventura prohibida. Avançàvem gairebé a les palpentes, i ens voltava com el pressentiment d’un miracle. Hi havia potser una teranyina de boira al Remei4 i una gropada de bruixes5 al fons, damunt la Muntala.6 I contàvem, en tornar, a les nostres àvies l’incident d’una topada amb algun fantasma. Tot passà.
Vàrem anar creixent, i jo em vaig casar. La Teresa i la seva germana Júlia, morta, tísica, de fa molts anys, varen viatjar amb el capità Vallalta, en la “Panxita”. Més tard la fragata va naufragar, i al cap de poc, la Júlia i el vell es varen morir. I ara, ja ho veus, la Teresa passa pel meu costat sense mirarme, amb la neboda geperuda al darrere, com una ombra de gos, passa fregant-me i ni em mira, i la meva família ve d’una estirp almenys tan clara7 com la d’ella, i jo li he de donar tractament, com una menestrala.8 Tot canvià. La Teresa és una vella trista, no sap riure. I el poble em sembla, i a ella de segur que també, tan petit, tan buit i rònec!9 I en altre temps la nostra fantasia l’imaginava com dintre un núvol, sense límits. Carrer de la Bomba, Rere-la-fleca, carrer de la Torre. La Teresa baixava rabent els graons de l’església, i fixa’t ara com els baixa. Això sí, tan senyora, amb pas de dama.»
V «Tu diràs, la caixa de la “Fragata” vols que no sigui de fusta bona? Fuig, la neboda és ganyona,10 anem, però no escatimaria un cèntim en un detall de tant supòsit. […] Sí, una gentada, aquest espectacle no es veu sovint, cada dia no moren “Fragates”. Uf, molt rica, calcula-li per un cap baix dues-centes mil unces11 i et quedes potser curta. La picossada,12 sencera per a la gepes.13 […] Quietud, ja la baixen. Ha de pesar, i aquestes escales són estretes, que no rellisquin. La fusta és cara, no en pots dubtar, és cara, ja t’ho deia. Els del baiard14 suen, fan angúnia, mira com suen. Vejam si l’esberlaran daltabaix de les escales.»
1.  cuit, marro-titiu, el soldat plantat, saltar i parar: Jocs infantils de carrer.