—No em canso pas, pastor… Si sembla que tot just surto de casa! Això és com escalons, i aquest airet tan fi dona un bo per a pujar! —I, en efecte: la dona, enardida1 com un soldat que marxa sota un pany de bandera, pujava amb bona empenta, sentint a dins del pit una escalforeta dolça de niu, que li feia més grata encara la viva frescor de l’atmosfera.
A son pas les garrigues2 remogudes deixaven anar els didals buits de les ballarugues,3 i els branquillons encara florits dels romanins li arrosaven4 les faldilles, espolsant-li al damunt els crestallets de gebre5 que els cobrien.
La dona recordà llavors la primera pujada a la muntanya, amb en Matias: aquella pujada tan trista, tan fadigosa, tan punyida6 per pressentiments tèrbols enmig de la tranquil·litat real de sa vida d’aleshores. Quina diferència d’aquella pujada amb la d’ara, tan agradable, tan rejovenidora en plenes crueses hivernenques, en plena pobresa i malastrugança7 matrimonial! En cosa de mesos tot s’havia enfonsat a son entorn, havia fugit d’ella tot lo alegrador i, malgrat això, ara tan sols començava ella a sentir-se animada i com segura sobre la terra, engrapada8 fortament a quelcom que, volent o no, la mantenia a flor, sense deixar-la anar de fons amb tot lo de demés.
«Oh! el que són les bones companyies!» pensava la dona mentre sos ulls amoixaven9 novament, mes ara sense turbulències insanes, aquella esquena enfarfegada10 que li anava tot davant.
1. enardida: ‘envalentida’.
2. garrigues: ‘alzines petites’.
3. didals … de les ballarugues: ‘closques semiesfèriques de les aglans’.
4. arrosaven: ‘mullaven de rosada’.
5. gebre: ‘glaç’.
6. punyida: ‘punxada, agullonada’.
7. malastrugança: ‘mala sort’.
8. engrapada: ‘agafada’.
9. amoixaven: ‘amanyagaven, acariciaven’.
10. enfarfegada: ‘carregada’.
- Comenteu el poema «Els cocoters de Macuto», inclòs a la secció «Arbres» d’El cor quiet, de Josep Carner. Tingueu en compte, especialment, els aspectes següents (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre):