Pregunta 2c

La visió crítica de la realitat política i social.

[5 punts: 3 punts pel contingut i 2 punts per la capacitat d’argumentació i d’anàlisi, l’ordenació de les idees i la coherència del discurs]
El meu amic Salom «Sí», va dir el meu amic Salom, de Konilòsia (una observació aclaridora per al bon francès: aquella exòtica terra cau entre Rarotonga i la mar del Somni). «Sí, ara soc feliç, però m’ha costat.» I ens explicà la història de les seves lluites. «Vaig néixer», contava, «fa quaranta-cinc anys en una gran ciutat de Konilòsia. Vosaltres, que sou d’un país normal, entendreu amb dificultat el que passa en aquella remota contrada. Els konilosians, gent d’una història gloriosa, altrament com les històries glorioses de tothom, varen rodolar i encara rodolen per un pendent d’una decadència inacabable. Són desconfiats, gasius1 i pobres. Tracten el patrimoni col·lectiu, tant l’espiritual com el material, amb la més grossa de les indiferències. Ara es creuen un poble en absolut inferior, ara adopten una actitud d’una suficiència ridícula. Els konilosians no llegeixen mai res, no saben res, no els interessa res, però que Déu et guardi de topar un konilosià erudit, que també n’hi ha, perquè veuries com barreja Goethe amb l’antologia del disbarat. Són envejosos i mesquins, elogien el poderós i el mediocre, no toleren el talent ni la independència de caràcter, i qualsevol estranger esnob descobreix de tant en tant algun valor konilosià oblidat i secular.»
En arribar aquí, Salom va fer una petita pausa, però reprenia de seguida la narració:
«Com us deia, jo vaig néixer a Lavínia, una gran ciutat i el focus nacionalista dels lavinians, els quals constitueixen un grup a part dintre Konilòsia. Tenen una llengua diferent i tots els defectes konilosians, tanmateix augmentats. Els lavinians es dediquen al comerç, a una primària i grofolluda2 explotació fabril i a l’exercici de l’advocacia, que engreixa i ensagina3 la nostra abundosa fauna eixerida i llesta. Els lavinians són els rics de Konilòsia.» […] «Era estudiós, em voltava sempre de llibres. La gent em començava a mirar de reüll, però em lloava amb la boca petita, que és el gran estil de Lavínia, tot el que podia. —I què serà, el bon minyó? —Advocat, com el pare.
I em vaig graduar d’advocat. —Ara a exercir —va dir el meu pare.
Però les lectures m’havien capgirat el cervell. —No, papà —li vaig respondre—. No m’agrada el dret, penso volar més alt. —Que potser faràs de comerciant? —preguntà amb un bri d’esperança el meu progenitor. —No, vull reformar Lavínia, Konilòsia i totes aquestes coses. —T’ensorraràs, gandul —va dir el meu pare.
Jo vaig somriure amb suficiència. I em vaig ensorrar.»
[…]
1.  gasius: ‘avars’.