A partir d'aquests fragments d'El poble gris (1902) (text 1) i de L'alegria que passa (1898) (text 2), ambdues obres de Santiago Rusiñol, responeu a les qüestions següents:
TEXT 1
El poble gris
El meu poble gris és un de tants pobles habitats, però poc habitables [...]. No hi vulguis veure aquest poble, ni aquell, ni el de més enllà. És extracte de poble, és poble concentrat [...].
El món n'està ple, d'aquests pobles. Varien de posició en el jeure, però tots jeuen: varien de mena d'ensopiment, però tots n'estan apoderats; tenen costums més o menys típiques: dormen igual, treballen de la mateixa manera, estan condemnats a la condemna més trista: a no tenir grans alegries, però tampoc grans i fondes i hermoses tristeses, i a viure, a viure, i sobretot a més viure.
TEXT 2
L'alegria que passa
JOANET (mirant per on ha marxat el carro):
Déu meu! Adeu, poesia! Adeu, visió d'un instant! Aneu enllà, mentre jo em quedo encastat aquí, a la prosa! Amb vostres cançons amargues i rialleres, em deixeu una recança, el buit al cor, d'un trosset de joventut que corre darrere vostre! Sou l'alegria que passa. I que trista és l'alegria per als que passen i els que es queden! Com que soc fill del terròs, m'haig de veure condemnat a veure sempre la iglésia, a sentir aqueixes campanes, a veure aqueixes parets, a morir d'ensopiment i a no adonar-me del viure. Dormim. [...] Dormim al llit de la prosa, ja que em fuig la poesia.
ELS FERRERS (cantant):
Al dolç compàs del bressol de la manxa,
anem cantant per no caure ensopits,
anem cantant per distreure la mandra,
anem cantant per no caure adormits.