Text 1. Caterina Riba, estudi sobre l'obra de Maria-Mercè Marçal (2012).
L'autora [Marçal] revaloritza elements associats a la feminitat (el cos, la natura, l'oralitat, les cançons, la tradició popular) i efectua una sèrie de capgiraments simbòlics, el més destacat dels quals és el de la figura de la bruixa, ressignificada positivament. […] Reflectides dins la tradició oral i la literatura com a bonyegudes, plenes de berrugues i prestes a fer el mal, les bruixes són reivindicades per l'autora en tant que dones indòcils i rebels, maltractades injustament per la societat androcèntrica a causa de la seva negativa a subordinar-se a l'ordre establert. Marçal no transforma la imatgeria popular de les bruixes, que en els seus versos mantenen l'escombra que les caracteritza i es reuneixen al voltant del foc on dansen sota la lluna, sinó la mirada que habitualment es projecta sobre elles.
Text 2. Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol (1977), [«Les fades i les bruixes s'estimen»].
Avui, sabeu? Les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.
És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç.
Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.
Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que venen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.