Pregunta 2B.2

Espriu remarca la dimensió col·lectiva del mite d’Antígona —la tragèdia no és només individual, és col·lectiva, com també ho és la responsabilitat—, i, amb la figura del Lúcid Conseller, projecta una lectura crítica de la realitat de la Guerra Civil i la postguerra. Expliqueu, amb l’ajut de tots dos textos, aquesta idea del Lúcid Conseller sobre la responsabilitat col·lectiva, sobre «la responsabilitat del nostre silenci». Text 1 Text 2 «Antígona» [estudi de Carles Miralles] Antígona [En la segona versió de l’Antígona], mitjançant El Lúcid Conseller aquest darrer parlament del Lúcid Conseller, Espriu […] Ningú no contemplarà la [mort] d’Antígona, no planteja la responsabilitat dels herois de la traquan a la fosca les hores la vagin despullant a poc gèdia, sinó, paradoxalment, «la responsabilitat del a poc de la força del seu determini i n’esborrin a nostre silenci». Des del punt de vista del moviment la consciència els complexos motius. El seu suplici escènic, tot el que el Lúcid ha dit ho ha dit al marge és, per massa llarg, molt impolític, i convindria a del que deien i feien els altres. El Lúcid Conseller ha Creont de decretar un notori mitjà d’abreujar-lo, entrat en l’obra de 1939, s’hi ha inserit, sense tocarencara que sovint les pitjors crueltats no alteren la. Perquè pugui parlar, Espriu li ha posat al costat la nostra indiferència i ens trasbalsa, en canvi, una un amic —mut: que no diu res. En aquestes conditonada estúpida. On trobaríem un home complet? cions, és clar que quan parla es dirigeix a cadascun El qui és només intel·ligent no és ni tan sols inteldels espectadors, que són així traslladats dins de ligent, i la més sòlida raó és ineficaç contra el mal l’escena, al seu costat, cada vegada que s’adreça més lleu. Qui sap si els plors dels homes únicament al seu amic silenciós, que l’escolta atentament i és serveixen per mantenir sense mudança l’impassible alliçonat sense dir un mot: com cada un dels especsomriure dels déus. Tot retorna i llisca de seguida tadors. Així Espriu trasllada la responsabilitat dels i no deixa solc, i què hi ha rere les brillants parauherois, dels personatges del mite, al «nosaltres», al les sinó una cadena de fets buits de sentit? I així «tu»: al públic. Espriu pensa que, més que parlar de amollaria un enfilall de conceptes, però cap d’ells la responsabilitat que ells tenen o no del que fan o ja no evitaria el suplici d’Antígona, la qual ha estat el que diuen, el que cal és assenyalar la responsacapaç d’assumir i superar la tragèdia sencera del bilitat dels espectadors, de la gent. Pensa que tots seu llinatge, incloses les nècies i funestes discòrdies som culpables del nostre silenci. dels seus germans. Notaràs, però, que el seu àmbit mental i emocional no era prou ampli per acceptar el sinistre però indefectible Creont, perquè no varen col·locar Antígona en un inaccessible cim, amb els hipotètics déus, sinó, com a tu i com a mi, a nivell de la confusa vida, és a dir, a nivell del sofriment. I com establir i repartir, doncs, amb nítida precisió, des d’aquest movedís nivell comú, responsabilitats i culpes? La responsabilitat, per exemple, del nostre silenci, fill tant del que sé que anomenes la meva distanciada lucidesa com del que permetràs que qualifiqui de temor, el teu temor de desplaure al nou rei. Confessa que ha estat còmode al teu espant d’apuntalar-se en la meva recomanació. […]