Pregunta 3C.c

Exercici 3
[4 punts]
Trieu UNA de les tres opcions següents (A, B o C) i responeu a les qüestions corresponents.
OPCIÓ C
c) Relacioneu algun dels elements que subratlla la crítica amb la vostra pròpia experiència com a espectador o espectadora d’una obra que hàgiu vist.
[1 punt]
Trencar (o no) el motlle Julio Manrique dirigeix el text de Mike Bartlett ‘Love, love, love’ a La Villarroel Julio Manrique, fidel a la seva determinació de donar-nos a conèixer les obres que més triomfen en l’àmbit anglosaxó, dirigeix a La Villarroel Love, Love, Love, del britànic Mike Bartlett. La peça, que es va estrenar l’any 2010 a Plymouth i va ser presentada el 2012 al Royal Court, recala en tres moments de la història recent del Regne Unit —i del món— per formular una àcida crítica en clau generacional.
[…] Una estructura recoberta per una tènue superfície transparent emmarca la representació i separa el públic —assegut a dues bandes— del quadrilàter escènic. L’escenografia de Sebastià Brosa ens situa a la sala d’estar de tres habitatges diferents —un per a cada acte—: un pis compartit, un xalet adossat i una casa amb jardí. Al primer espai predominen els tons càlids i una sèrie d’elements propis de l’estètica hippy —l’acció transcorre a Londres el 25 de juny de 1967 […]—; al saló familiar del segon acte —una casa adossada de Reading, en algun moment de l’any 1990— domina el to verd i una pulcritud de classe mitjana; la decoració de la tercera estança —dues dècades més tard— discorre entre el blanc i negre, en una gamma de grisos que combina a la perfecció amb l’elegant indumentària dels plàcids jubilats en què s’han convertit Kenneth i Sandra, els dos joves inconformistes del principi […].
Sobre l’embolcall transparent es projecten, superposats, brevíssims fragments de documents audiovisuals —hi apareixen The Beatles, Margaret Thatcher, Diana de Gal·les i George Bush, entre d’altres—, amb una velocitat que plasma l’evanescència i el pas vertiginós de les dècades. «I can’t change my mold» —no puc canviar el meu motlle—, canten els The Verve en la segona transició.
A la tercera i última part, caurà el revestiment que precinta el receptacle escenogràfic. S’evidencia, així, que l’obra parla de nosaltres i dispara una sèrie de preguntes i/o recriminacions que encara avui són vigents. Al centre de l’escenari, la filla gran —la implacable i dolguda Rosie, excel·lentment interpretada per Clara de Ramon— acusa la generació dels seus pares d’haver contribuït activament a desmantellar l’estat del benestar […].
En el fons, el Kenneth i la Sandra, centrats a procurar-se una jubilació daurada, només saben parlar dels petits luxes de què gaudeixen —viatges, gimnasos, rutines de consum— i es desentenen de les seves responsabilitats envers la pròpia descendència. […] La frase «fas el que t’agrada» és emprada com un mantra mistificador per encobrir la precarietat i la falta de futur a què es veu abocada la filla gran.
[…] Per descomptat, l’ofensiva no és unidireccional, sinó que els joves reben també la seva part d’invectiva, de manera que la generació X tampoc queda gaire afavorida en el retrat. […] Cada persona del públic, de manera inevitable i sense necessitat de triar bàndol, traurà les seves conclusions i veurà reforçades o qüestionades les pròpies creences. El debat postfunció està assegurat.
Ana Prieto Nadal. Núvol [en línia] (25 octubre 2023)
Espai per a les etiquetes