Pregunta 3C.c

Relacioneu algun dels elements que subratlla la crítica amb la vostra pròpia experiència com a espectador o espectadora d’una obra que hàgiu vist. Un Sagarra molt ben dit i fet […] La corona d’espines és un muntatge diàfan i vertical. L’escenografia quasi minimalista dissenyada per Max Glaenzel explota la verticalitat: la gran porta central de la casa té les proporcions pròpies d’un castell o d’una fortalesa medieval, i el saló només està ocupat per una taula llarga i un clavicèmbal. A la taula, ampolles i copes de cristall, com en un quadre de Giorgio Morandi. Civilitat i música, ordre i bones maneres. Ens trobem a la Solsona del 1793: mentre a la veïna França es dediquen a tallar el cap dels reis, amb aquella alegria, aquí fem veure que la cosa no té res a veure amb nosaltres. Casaques, mitges blanques i cossets. El vestuari de Sílvia Delagneau i Marc Udina, juntament amb la caracterització de Toni Santos, són tan importants com el verb de Sagarra: quan es posen nerviosos, els personatges es treuen la perruca. Aquest muntatge és un exemple de la pièce bien faite: teatre sense invents ni marcianades, que plaurà tant als abonats del TNC d’edat estupenda com al públic jove que tingui la seva primera trobada amb Sagarra. Albertí ho aposta tot a la paraula, i si l’espectacle funciona és gràcies a la direcció d’actors i al repartiment. Tant els més veterans com els més novells juguen a la mateixa lliga, i totes les veus estan molt afinades. Naturalment, els papers protagonistes brillen amb més força, però tot l’elenc és compacte i cohesionat. En primer lloc, i per si encara algú no ho sabia, tornem a comprovar que Àngels Gonyalons és una gran actriu: que bé que diu el text, que bé que mira, que escolta! La seva Marta és un dels grans personatges femenins de Sagarra (juntament amb l’Antònia o la Glòria), una d’aquelles dones que coneixen les llums i les ombres del nostre món perquè n’han vist de tots colors. La trama de l’obra té un aire fulletonesc, és clar, i es necessiten grans intèrprets per defensar diàlegs o revelacions que avui ens semblen ingènues. Al seu costat, Abel Folk és un senyor de Bellpuig que ens arriba a fer angúnia, encegat com està amb el fet d’enriquir-se gràcies a un casament. Entre els secundaris, Oriol Genís entra a matar i triomfa: amb un parell d’escenes i poquíssimes intervencions es posa tot el públic a la butxaca. «D’ençà que ell arribà, la nostra vila té un altre to.» Rosa Vila com a Salvadora del Miracle també està fantàstica: el seu gir per presumir de modelet («Permeteu que us alabi aquest vestit!») és una meravella, una mostra que la feminitat i la classe social també «es performen». Volem més Rosa Vila als nostres escenaris. […] Oriol Puig Taulé. Núvol [en línia] (19 novembre 2025)