Pregunta 3d

La relació amb altres contes del llibre. Fixeu-vos, sobretot, en el tema i la manera de tractar-lo.

[5 punts: 3 punts pel contingut i 2 punts per la capacitat d’argumentació i d’anàlisi, l’ordenació de les idees i la coherència del discurs]
Vinc per donar fe Quan van dir-me que al poble hi havia un vampir, vaig preocupar-me de seguida per la meva cosina Amèlia. Ella era una dona predestinada que agafava totes les passes i, quan perdia l’equi libri, es produïa unes fractures complicades, veient-se-la sovint enguixada, maldant per fer vida normal enmig del sofriment. Aquesta era la seva virtut: la punya contra l’adversitat i, per dir-ho en termes vulgars, se la buscava sempre. A més, a desgrat de pecar de grossa, tenia una blancor espiritual, una transparència de cutis que cridava l’atenció; a mi, personalment, no m’atreia, però es comprèn que un vampir s’hi pogués il·lusionar. —Amèlia —vaig dir-li—: mentre no cacin aquest tipus procura no sortir de casa. Acosta’t al braser i fes mitja, estigues quieta, que nosaltres ja et portarem tot el que et faci falta.
Em sortí replicant que ella no estava per històries i que el nostre no era clima de vampirs.
En això tenia raó i ja se n’havia parlat pel poble; en canvi, els vells deien que la culpa era de les proves atòmiques, que ja en un altre ordre ocasionaven canvis en les estacions i afectaven el règim de pluges.
El cert era que el vampir, en poc més d’una setmana, s’havia xuclat el noi mitjà del flequer (que estudiava el tercer any de batxillerat) i una noia mig baldada que tenia fama per la seva traça a brodar coixineres. Estàvem esverats perquè delictes així, a desgrat d’alterar l’ordre, no es persegueixen d’ofici i les forces vives se’l volien treure del damunt, passant-lo a la Creu Roja o al braç eclesiàstic.
La cosina Amèlia no s’immutava. Dia per altre, de cara al vespre, venia a portar galetes als nens, amb el vici de pujar l’escala a les fosques. Com més advertiments li fèiem, era pitjor.
Un dissabte, vam sentir un gran renou que feien uns veïns que tornaven del cinema. La senyora va començar a xisclar i tots vam sortir a veure què passava, per a presenciar un espectacle tètric: estès de biaix en un replà, hi havia el cadàver de la cosina Amèlia. Hi ha maneres de dir que s’acuden a falta d’altres, però no era pròpiament un cadàver, sinó una mena de bossa de plàstic mal inflada, amb tot de galetes escampades pel voltant. Les faccions de la meva parenta s’endevi naven entre plecs d’una matèria exànime.
[…]
La minyona la va pujar i la col·locàrem damunt unes posts amb cavallets que havia fet construir per al tren elèctric dels nens. Encenguérem tots els llums del pis, sense reparar en despeses, perquè aquests éssers abominables (pobra Amèlia, si em sentia!) temen la claror i vam començar una nit neguitosa, plena de sobresalts.
[…]
Els nens es van excitar i es negaren rotundament a ficar-se al llit. Com que la seva vida era més aviat monòtona (de casa a l’escola, de l’escola a casa, fins a les vacances d’estiu) no em vaig veure amb cor de privar-los d’aquella sortida de rutina. I el gran, que és molt estudiós i ha llegit força, fou el primer en tocar de peus a terra. —La manera d’acabar amb els vampirs —afirmà— és clavar-los una estaca ben punxeguda al pit i, per lligar-ho, tallar-los el cap.
[…] —No obstant això —afegí [el veí]— la meva presència serà útil. En la impossibilitat de trobar un notari a aquestes hores, s’ha d’estendre una acta signada per dos testimonis. Jo faig un… Acordàrem que l’altre podia ser la portera, que ens devia moltes atencions. Maldà, es resistí aferrant-se al pom de la porta, però li prometérem cinc pessetes i es blegà.
[…]
Malgrat tot em van complaure i arribà el moment de la meva intervenció. A mi em costa decidir-me, però quan ho faig és molt difícil que em puguin aturar. Un altre qualsevol, pusil·là-nime com jo sóc, agafaria l’estaca amb les mans tremoloses, cloent els ulls per a clavar a cegues.
Jo no. Lúcid, serè, vaig buscar l’indret del cor i feina hi hauria hagut per a fer-me tornar enrere. —Amèlia, nena, és pel teu bé —vaig dir amb una veu pausada i clara.
Esquivant els ossos, vaig travessar-la amb tanta força que l’estaca es despuntà en trobar la fusta de la taula. El cos féu una lleugera convulsió, que segons el veí era deguda a que la bèstia que la meva cosina portava a dins espernegava. Encara bo!
[…]
Aquesta devia ésser la fi del vampir, perquè no tornà a causar molèsties i no se n’hauria parlat més de no ser per un periodista de Barcelona que vingué al poble per a fer-ne un reportatge.
Embolicà una cosa tan diàfana com la que acabo d’explicar parlant amb les comares, pregun-tant, escatint, sense ni tan sols respectar el dolor de les famílies perjudicades, inventant novel·les prescindint del mal que feia. Segons ell, el noi del flequer i la noia mig baldada havien mort per deficiències de la nutrició i la meva cosina es desmaiava amb freqüència. Amb els altres em guardaré prou de ficar-m’hi, però allò de l’Amèlia era calumniós: en tota la seva vida (i ja passava dels quaranta) només s’havia desmaiat tres o quatre vegades, per la seva mania d’encotillar-se. Hi ha gent que parloteja i el mal que sembra queda. Si jo fos aprensiu, tindria el rosec d’haver-me carregat l’Amèlia. Jo, que l’estimava com a una germana!