Pregunta 3c

3. Comenteu el fragment següent de Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda. Tingueu en compte, sobretot, aquests aspectes (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre):
   a) La situació i el significat del fragment en l’argument de la novel·la.
   b) El punt de vista narratiu i les referències a altres moments de l’obra.
   c) El significat del mar i el jardí en la novel·la.

[5 punts: 3 punts pel contingut i 2 punts per la capacitat d’argumentació i d’anàlisi, l’ordenació de les idees i la coherència del discurs]
El senyoret Francesc ja m’havia explicat que vindrien a buscar els mobles quan ells serien fora i m’havia demanat que m’encarregués de tot. Era tard i plovisquejava. Una plugeta d’aquelles d’entre estiu i tardor, quan sembla que tot s’acaba: fina, només una boira. A mitjanit, com que no podia dormir gens, vaig sortir. Anava cap al passeig dels til·lers amb una mà a la butxaca i estrenyia entre els dits aquella moneda del tros de lluna. Vaig veure venir una ombra molt lleugera que caminava sense que se la sentís. Baixava pels til·lers, descalça. Quan va ser al mirador es va aturar un moment, va deixar una tovallola blanca damunt de la barana i va baixar a la platja.
Vaig córrer a veure què feia. Estava dreta de cara al mar, tan quieta que no semblava de carn.
Els núvols s’havien aprimat i deixaven passar una mica de lluna. Va girar-se i jo, com aquella nit del senyoret Francesc i la Miranda, em vaig amagar darrere d’un test. Plovia. I ella dreta damunt de la sorra com si l’haguessin feta de sal. Quan ja començava a cansar-me, es va ficar a poc a poc a l’aigua i es va posar a nedar. Si va anar lluny, si es va quedar per la vora, no ho sé, perquè tot tornava a ser fosc i no es veia res: només l’estesa de color de tinta, amb l’anar i venir de les onades. Apa, apa, apa… ara venim, ara tornem… I vaig tenir un pensament estrany: que ella anava a trobar l’Eugeni pels voltants d’on s’havia deixat morir; a dir-li adéu, com si diguéssim.
Jo escoltava aquella gran respiració de l’aigua i a l’últim vaig veure que sortia i es deixava caure a terra cansada. Al cap d’una estona vaig sentir algú al meu darrere. Era el senyoret Francesc; es va posar un dit als llavis per dir-me que callés i em vaig apartar una mica. Ella va pujar al mirador i ell la va tapar. «No veus que et posaràs malalta?» La va agafar en braços i li va acostar la galta a la galta. Vaig sentir que li deia: «On vas amb aquesta cara tan freda?» I se’n van anar així, amunt, cap als arbres. Jo em vaig quedar a escoltar el mar, i era com si encara el sentís: «¿Guarda llavors?… Jo també n’havia esgranat, de violers… ¿Vol que l’ajudi?»