Pregunta 3c

Les alternances en el punt de vista narratiu.

[5 punts: 3 punts pel contingut i 2 punts per la capacitat d’argumentació i d’anàlisi, l’ordenació de les idees i la coherència del discurs]
Així, una tarda, ja molt avançat el crepuscle, trobant-se més amunt de Dorres, asseguda dalt d’una tartera ferrenya i altíssima, davant per davant del Puigmal, que, de la banda enllà de Cerdanya, enlairava, com per dessobre una gran mar de boires, sa oscada i solitària cresta, la Pilar es sentí corpresa d’una melangia imponderable. A doll fet l’anava amarant la tristesa; una tristesa negra, amargant, atuïdora, que no es podia expel·lir del cor. I pensant en si mateixa, en son trist passat, en son trist present, en son trist esdevenidor, de sobte, i sense saber per què, pensà també en Deberga. «Qui era, aquell home? Ah!, no ho sabia! No havien passat sinó sis hores plegats, a la vida! I, ella, tantes, tantes que n’hi passaria a gust! Ah!, si ella hagués pogut casar-se amb un home com aquell, de prosàpia distingida, tan fi, tan educat, tan llest… tan diferent, Senyor!, tan diferent d’en Dou i del despòtic Ortal, de tota aquella grosseria vulgarota en què, de casada, s’havia vist condemnada a viure! Però no, no: prou coneixia la seva planeta, ella! Ella no havia nascut per a ésser feliç! Òrfena de mare des de la infantesa, son pare navegant, com podia encer tar la boda, sota la direcció d’aquella tia il·lusa, d’aquella tia Cristina, que no sabia adorar sinó els diners? Oh!, com s’havia deixat al·lucinar, a divuit anys! Pels diners!, tot pels diners! I per què?». —Oh, oh, oh! —féu, quasi cridant, com volent esporuguir els records horribles que se li redreçaven a dins, cruelment acusadors. I s’aixecà per allunyar-se, espaordida, d’aquell lloc. Però els nois no baixaven, ni es veia on eren, i la basarda la tornà a clavar en aquella pedra de turment. »No —féu—, no: el passat és mort.
I restà un moment sense alè, amb la pensa adormida, agrisada i buida com aquella mar de boira invasora que anava inflant-se cada cop més a sos peus i gronxant-se majestuosa, damunt la vall mateixa, com fum d’un majestuós incendi que la devorés de cap a cap. —No, no evoquem el passat: pensem en el present, en lo que ha de venir —tornà, desvarie jant sempre—. Per què no casar-hi l’Elvira, amb en Deberga?