Pregunta 3c

Els elements de crítica social i de reflexió sobre el comportament humà.

[5 punts: 3 punts pel contingut i 2 punts per la capacitat d’argumentació i d’anàlisi, l’ordenació de les idees i la coherència del discurs]
La rebel·lió de les coses Quan la gent va sentir que les cases cruixien (poc, la veritat) es va esverar granment, per la por, tan justificada en aquelles circumstàncies, que el ciment arribés a travessar una hora baixa.
Tothom va sortir al carrer, just amb el que duia al damunt i, encara, aguantant-se la indumen tària amb les mans per no ensenyar les estructures que una falsa modèstia qualifica de misèries.
Es van formar unes corrues enormes, multituds que emprenien el camí de la muntanya guiades per l’instint del retorn a la naturalesa. Tres o quatre temes de conversa animaven la marxa. Les lamentacions ocupaven el primer lloc, perquè queixar-se no vol un gran esforç, i després venien les preguntes d’actualitat, de trepidant interès públic. Aquella pertorbació era local o internacional? No podien saber-ho, ja que la plaga havia posat fora de servei les comunicacions de tota mena i, d’altra banda, des del dia abans no arribaven viatgers: els aeròdroms eren deserts, les estacions buides, les carreteres sense vehicles.
Els grups més amatents formulaven hipòtesis, com per exemple que allò ja es veia venir, degut a la febre industrialitzadora dels països subdesenrotllats i a la pressa de prosperar sense engaltar. No era estrany —segons aquesta versió— que les coses construïdes sense un control de qualitat s’haguessin aclofat plegades.
La precipitada reincorporació a la naturalesa fou un trasbals. L’home s’havia desavesat de conèixer l’herba, no distingia la bona de la dolenta i ja no podia pasturar amb garanties. Tampoc no era caçador (en general), ni bon buscador d’aigua, s’havia convertit en un ésser mal adaptat a la intempèrie i, sense farmàcies a prop, tot li feia cremor d’estómac i tot se li infectava. En poques setmanes van haver-hi moltes morts. «Ja se sap», deien els vius. «És la típica selecció natural: en moments de forta crisi, els dèbils desapareixen.» Aquesta idea els deixava íntimament satisfets, trobaven que la naturalesa sabia triar. I ja que entraven en una fase d’especulació biològica, es feien venir bé els pensaments per anar a parar a la conveniència de reproduir-se. «L’instint de conservació de l’espècie ens farà anar de bòlit», deien, fingint hipòcritament que la possibilitat els amoïnava. Considerant l’estat d’emergència, van deixar de banda la nosa de la moral, segurs que després, amb més calma, tindrien temps d’arreglar-se unes lleis que els empararien la con ducta.
Així, doncs, com que estaven desenganyats de l’artesania i dels treballs constructius en general —ja ningú no es fiava de la indústria— es van dedicar de ple a propagar-se sense manies, d’una manera silvestre i despreocupada. I, comptat i debatut, van descobrir que sense necessitat de tanta maquinària, allò també els distreia i els divertia cosa de no dir.