CUGAT i OLEGUER queden separats dels altres.
OLEGUER: Senyor escriptor, no l'hauríem pagada amb or una experiència com aquesta?
CUGAT: Fet i fet, hauria preferit estalviar-me-la...
OLEGUER: Imaginar-la, llegir-la, sí! I per què no viure-la? Covards!
CUGAT: Tot és relatiu, aparent, provisori... Has escoltat la Núria? Has vist l'actitud de cadascú de nosaltres?
OLEGUER: Falòrnies d'intel·lectual!
CUGAT: Mira: suposem que ara fa deu anys els matrimonis entre nosaltres sis s'haguessin combinat d'una altra manera... m'entens, oi?
OLEGUER: Sí... i què?
CUGAT: Doncs que això no hauria impedit que ara tinguéssim les mateixes inquietuds i assistíssim a una escena com aquesta o molt semblant... Tant se val!
OLEGUER: Exacte! Tant se val! Finalment hem coincidit. Ja era hora!
Núria s'espavila.
NÚRIA: Ja estic bé... Gràcies a tots... Perdoneu-me... Us he aigualit la festa... Oriol, no em deixis... (Es posa dreta, ajudada per ORIOL.) Anem a casa... a reposar... Que demà arriba el nostre fill...
Se'n van lentament, abraçats per la cintura.
MERCÈ (acostant-se a poc a poc a CUGAT): Cugat...
CUGAT: Digues, Mercè...
MERCÈ: Anem-nos-en...
CUGAT: Sols? (Ella es repenja al braç d'ell i assenteix amb el cap.) A on?
MERCÈ: On vulguis... però tots dos.
Se'n van, molt junts.
OLEGUER: I nosaltres?
EULÀLIA: Què passa, Oleguer?
OLEGUER: Penso com podríem salvar-nos del ridícul...
EULÀLIA: Quin home! (Amable.)
OLEGUER (acostant-s'hi a tocar): Fas una cara que no et coneixia... Et trobo interessantíssima.
EULÀLIA (infantil): Ja veus!
OLEGUER (pinxesc): Senyora, em permet una pregunta indiscreta, indecent i tot?
EULÀLIA: Vostè mateix... Però abaixi la veu: soc casada!