n la lamentació.)
Antígona: Polinices, sembrador de baralles, la teva vida s’ha extingit en una lluita cruel. Ismene: Prop d’on jugaves de petit amb el teu germà, prop de la font on jugàveu de petits. Astimedusa: Unes altres aigües us banyen, que no pas les de la sagrada font ni les clares del riu fecundador de la nostra terra. Prínceps, els meus fills, la meva vellesa us sobreviu. Antígona: I per sempre ploraré la sang del nostre pare, la sang de Cadmos, la vessada sang d’Etèocles i la teva, Polinices.
(Entra Creont, voltat de geronts, de guerrers i de poble.)
Creont: Eurídice, estimades filles, som lliures per l’esforç d’Etèocles, ploreu el rei. No lamenteu, en canvi, la mort del maleït enemic de la ciutat, odiós als seus divins protectors. Vet aquí el poder a les meves mans, que es deuen al benestar d’aquest poble. Ara cal preparar els funerals del rei, uns funerals dignes d’ell i de la nostra raça. I mano també que l’altre cos sigui exposat nu als ocells i a la nit.
Antígona: Oh, això no!
Ismene: No, t’ho prego, això no!
Creont: Per què no, Ismene? Per què no, Antígona? Han de dormir en un mateix tranquil somni el promotor de baralles i el príncep de l’autèntica glòria? He parlat, i ara la meva paraula és llei. L’enemic serà ofert a la fam dels gossos i dels voltors, i qui intenti enterrar-lo serà privat del sol i morirà lentament en una cova. I ara, vells i poble de la nostra ciutat, honoreu amb mi el nom del rei caigut.
- Comenteu el poema xiii de la secció «Bruixa de dol», del llibre Bruixa de dol, de Maria- Mercè Marçal. Tingueu en compte, sobretot, aquests aspectes (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre):